La bioenginyeria del paisatge és una disciplina cientificotècnica que utilitza les propietats biogèniques d’algunes espècies vegetals
Es basa en la fusió pràctica de coneixements provinents de la ciència de la biologia i la pròpia enginyeria, i en l’ús divers de les plantes vives i materials derivats de les mateixes, aprofitant al màxim la topografia, el sòl i el microclima existents.
La bioenginyeria del paisatge atén també a objectius estructurals, substituint altres tècniques usades fins ara per executar canalitzacions i obres de defensa com les esculleres i el formigó en molts casos i que poden acabar amb la dinàmica fluvial i tenir un fort impacte sobre els ecosistemes aquàtics, de la ribera i sobre el paisatge.
Els éssers vius que realitzen el treball fonamental són les plantes, per tant als objectius estructurals se’ls ha d’afegir els avantatges ambientals
La norma principal és que sempre s’ha de treballar amb espècies autòctones per a millorar el bon estat ecològic dels espais en què actuem.
Des de Naturalea apostem des de fa ja molts anys pel desenvolupament d’aquestes tècniques per a restaurar el medi natural i conservar la biodiversitat.
Informes publicats
Què és la bioenginyeria del paisatge?
Buscar solucions per mitigar l’impacte generat pels éssers humans al medi natural o rural de manera que la natura esdevingui l’eina per aconseguir els objectius, és l’origen de la bioenginyeria del paisatge. Naturalea ha estat treballant en els darrers 25 anys per millorar aquestes tècniques i ampliar el ventall de situacions/problemes en què podem utilitzar-les amb total garantia.
La feina feta, tant per part nostra com d’altres empreses i enginyeries, i d’entitats com la AEIP o l’EFIB, ha generalitzat l’ús d’aquestes tècniques. La bioenginyeria del paisatge és una disciplina ja consolidada que, actualment, viu un bon moment.
L’objectiu d’aquest informe és disposar d’un recull d’informació bàsica que permeti tenir una idea global del què és la bioenginyeria del paisatge.
Guia per al disseny i la construcció d’entramats
En aquests darrers anys hem anat constatant l’existència d’obres amb entramats que ometen aspectes bàsics per l’èxit d’aquestes estructures.
La falta de preparació del personal que els dissenya i executa fa que es cometin errors greus com el fonament, l’alçada màxima admissible, l’estructura i el paper de la planta. Alguns han arribat a col·lapsar posant en perill la credibilitat d’aquesta tècnica.
Hem redactat un document que vol ser una guia per a dissenyar i construir un entramat. En el cas de la construcció recomanem però una formació pràctica per exemple assistint als cursos que s’imparteixen des de la AEIP.
Publicat el 2020
Guia per utilitzar les tècniques de bioenginyeria del paisatge en un marge fluvial
Un riu és dinàmic, i la primera pregunta que ens hem de fer és si realment cal intervenir a la llera existent o invertir en augmentar el seu espai fluvial.
La no-intervenció ha de ser una de les variables a considerar encara que generalment quan ens fixem en un talús és que s’ha detectat un impacte que cal corregir…
Publicat el 2019
Metodologia de disseny i càlcul d’obres de bioenginyeria del paisatge
Durant la vida útil d’un treball de bioenginyeria del paisatge, els principals canvis es deuen bàsicament a dues raons. D’una banda, els materials vegetals inerts utilitzats en l’obra solen ser biodegradables (fusta, troncs, mantes orgàniques, malles orgàniques, biorotlles, etc.) i les seves propietats canvien amb el temps (la resistència mecànica d’aquests materials disminueix).
I d’altra banda, la vegetació desenvolupa la seva part aèria i subterrània augmentant gradualment les seves capacitats de reforç i estabilització del terreny.
Per tant, incorporar i reflectir el component temporal en l’anàlisi i disseny d’una obra de bioenginyeria del paisatge permet generar metodologies de càlcul més realistes i ajustades a aquest tipus d’intervencions.
Publicat el 2020
Tractament de talussos amb tècniques de bioenginyeria del paisatge a Catalunya
Document orientatiu per a desenvolupar propostes tècniques per a la revegetació dels espais afectats per les activitats que transformen el territori. L’objectiu és que els talussos han de ser estables, per tant, cal potenciar la seva ràpida revegetació per evitar l’aparició de processos erosius que comportin la pèrdua del sòl de millor qualitat i esdevenir un risc geològic a llarg termini. La degradació ambiental en el cas de talussos fluvials pot ser més important ja que en període d’avinguda, la manca de cohesió i vegetació, pot arribar a provocar la mobilització de gran quantitat de sediments i canvis importants en el seu règim de transport.
Publicat el 2019